dilluns, 5 de març de 2018

SANTIAGO RUSIÑOL

Edu3.cat

L'Auca del Senyor Esteve

L'Auca del senyor Esteve és una obra modernista, en la qual es poden veure reflectits tots els valors de la societat d'aquella època. L'eix temàtic és l'enfrontament entre l'artista i la societat, problemàtica que visqué el mateix autor. El missatge de Rusiñol a propòsit de les relacions artista-societat és molt clar: el reconeixement recíproc. D'una banda, l'artista (Ramon) ha d'agrair el suport econòmic de la pròpia classe social; de l'altra, el reconeixement crític i conscient de la burgesia (senyor Esteve) d'estar mancada d'una dimensió espiritual, però també d'haver sabut crear les condicions materials per les quals pot florir l'Art professionalment.
La importància històrica d'aquesta obra no rau en el fet que pugui ser més o menys autobiogràfica, sinó en el fet que Rusiñol ha sabut esquematitzar i essencialitzar la funció històrica d'una classe social, la burgesia, en el seu moment més àlgid. El lector pot descobrir una sèrie de valors al voltant de la figura del senyor Esteve que al llarg del s. XIX van configurar la filosofia del sentit comú que aquest personatge encarna: seny, mesura, ordre, honradesa, puntualitat, perseverança … El senyor Esteve esdevé símbol de la classe a la qual pertany, la burgesia catalana, de la mateixa manera que Ramonet esdevé símbol de l'artista modernista.

dilluns, 22 de gener de 2018

La Renaixença: Verdaguer musicat



De Al Cel


«Vull anar al Cel; per això n'he escrit aqueixos cants d'enyorança. Lo Cel és la corona de la vida atribulada i l'única i bella explicació de l'enigma de les amargors que es passen en esta vall de llàgrimes. Un dia, Déu permeté que s'ennuvolàs de cop mon hermós esdevenir; passí penes tan fondes que posaren en perill la meva existència, i tan llargues que encara duren, i Déu ajut fins que s'acabaran. No cal pas contar-ho tot: lo tracte que se'm donà sobre la terra m'obligà a cercar refugi en lo Cel, i, per distraure mon cor i enteniment de les misèries d'ací baix, me posí a contemplar amb les llàgrimes als ulls la sobirana bellesa del palau de nostre Pare celestial.»

Jacint Verdaguer



(Del pròleg a Al Cel, 1902)